Bandersnatch i la història interactiva

Análisis

‘Black Mirror’ co-creada per Charlie Brooker, ens ha sorprès temporada darrera temporada, amb tot un catàleg de diferents visions sobre els futurs, basant-se en el temor de l’avanç de la tecnologia i el seu efecte en la societat i les persones. Sota aquesta premisa ens trobam amb la primera “pel·lícula” de l’equip creatiu de Black Mirror, Bandersnatch, que, des de la compra per part de Netflix, allà es troba en VOD. No l’anomenam pel·lícula del tot perquè incorpora una element interactiu tret dels llibres de “escull la teva aventura” dels anys 80 i 90, o com a referencia actual, els videojocs.

Black Mirror sol ser una serie molt “meta” i “Bandersnatch” s’aprofita d’aquest element per jugar amb l’espectador. L’historia gira al voltant d’ un jove programador que esta adaptant una novel·la de “escull la teva aventura” anomenada Bandersnatch, quan companyia accepta fundar el projecte, tot comença a mal-funcionar. Si això no sona “meta” esperau a veure els finals, perque si, hi ha més d’un. Tornem un poc enrere per explicar que es una obra “Escull la teva aventura”. Com el nom indica es una obra de ficció on l’espectador, lector o jugador, te l’opció d’escollir per on continuaran els personatges i amb ells, l’historia. Les decisions solen ser en una situació de tensió, i només tens dues opcions,tres com a molt, als llibres has d’anar a una pagina determinada, però als videojocs i la plataforma de vídeos interactius de Netflix (si, es una plataforma, no només aquesta pel·lícula) funcionen amb el clic d’un botó. Com a sistema es un poc limitat, perquè hi ha vegades (amb Bandersnatch especialment) que et pots botar informació important, i en el cas de que siguis com jo, i t’agrada fotre amb els sistemes interactius, hi ha molts de moments on acabaràs rompent tot tipus de història i començaràs a botar entre fils narratius, el que acabarà rompent la il·lusió.

“Bandersnatch” aconsegueix evitar aquest sentiment d’apatia quan comences a fer tot tipus de burrades interdimensionals, perquè empapatxem de la seva meta-narrativa, emprant capítols anteriors com si fossin jocs dintre del mon de la pelicula o publicant jocs de la pelicula al mon real mitjançant codis a pagines webs reals, diluint encara més la línia entre realitat i ficció. La pel·lícula fa un molt bon treball esquivant els problemes que sol haver en aquest tipus d’obra amb eleccions i diversos finals. Un dels punts més discutits es el fet de que l’historia es bifurca dramàticament depenguen en certes decisions, d’aquesta manera els creadors es podien assegurar de que hi havia diversos finals molt diferents entre ells, però també complica experiència per a gent que, al igual que jo, li agrada fotre amb els sistemes interactius, perquè es molt fàcil fallar i sense voler ficar-te en una altre linea narrativa, el que provoca que el finals siguin poc satisfactoris si “jugues” d’aquesta manera.

De manera individual totes les histories i subseqüents finals funcionen molt bé, i son bones histories sobre el estrés, la ment humana i l’obsessió, els traumes del passat o com no enfrontar-se als pares. El protagonista (Fionn Whitehead) traballa molt be les diferents emocions que es presenten al llarg de les diverses històries, i tal com està escrit el personatge es molt facil sentir-se relacionat, barallant entre protagonista actiu i passiu, permitent que les nostres decisions tinguin un vertader efecte emocional tant en ell com en nosaltres.

En definitiva, si ja empres Netflix no se m’acut cap motiu per el que no deuries experimentar amb el projecte (excepte que no t’agradi el concepte de histories interactives) i si encara no tens Netflix, no trobo que sigui suficient incentiu com per subscriure’t (inclús si ets un fan de les histories interactives, ja que no hi ha molt més per escollir). Com a pel·lícula falla un poc amb certs elements (personatges importants que desapareixen desprès d’una escena) però funciona en general; com a capítol de Black Mirror es excel·lent, no es el millor ja que la experiència de cada espectador sirà diferent així que es difícil de classificar; i com a experiment es queda un poc curt per a gent que juga a videojocs o estigui empapatx de cultura pop dels 90 i 00.

Post a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*