SENSE8

Análisis

Sense8, la sèrie original de Netflix estrenada el 5 de juny de 2015 amb una benvinguda inesperada, que per desgràcia per molts, en un principi anava a ser cancel·lada amb un final obert. Però que gràcies a la pressió dels fans a les xarxes socials, el passat 8 de juny de 2018 va tancar la 2ª i darrera temporada amb un “finale” (últim capítol d’una sèrie) de 150 minuts, amb el títol de “Amor Vincit Omnia” que pels més fans va resultar un triomf de les grans masses ja que Netflix va cedir per un final tancat digne. Aquesta costosa producció, de 9 mil·lons de dòlars per episodi, ja que per la gravació de cada un s’ha hagut de viatjar molt, va ser creada pel director J. Michael Straczynski i les germanes Wachowski a partir d’una conversa espontània amb la idea d’una evolució humana relacionada amb l’empatia. Aquest tema, al ser estrenada, va crear gran interés entre la joventut, però també a més públics de més edat.

Des del meu punt de vista és clara la reflexió de l’espectador sobre tota la manipulació per part del Govern, cosa que fa que aquest propi sigui qüestionat a la realitat, i les empreses anònimes que es relacionen amb les actuals. El receptor crea un vincle amb els protagonistes, sense necessitat de sentir-se identificats, ja que aquests han viscut situacions extremes que en una societat occidental no són comuns, però tot i així l’empatia que es crea és just la que cercaven els creadors.

En tot moment els moviments de càmera, molt dinàmics i ben afectats, deixen sorprès a qui els observa que automàticament imagina al seu cap com serien en realitat, cosa que no molts càmeres arriben a aconseguir tot i que els detalls s’acurin a la postproducció.

Al principi de la sèrie, tot i que sembli impossible acostumar-se als constants canvis de país i d’ambient, el fet de que sigui una sèrie drama coral fa que aquests aspectes siguin insignificants, ja que la relació entre els diferents personatges fa que l’espectador pari menys atenció a la composició i es fixi en l’argument que està present en tot moment amb les moltes trames presents.

Es pot observar la preferència de les germanes Wachowski per la representació audiovisual del sofriment humà, característica que apareix a la sèrie analitzada, Sense8, que fa ús de tòpics de diferents països i cultures per reflectir el dolor que pot sentir una persona al segle XII. Tot i a les injustícies a les que els personatges son sotmesos, s’aconsegueix aquest ambient de “per molt fort que em peguin, em tornaré a aixecar”, que al receptor li arriba amb esperances que els protagonistes se’n sortiran del que sigui tot i que sembli que no.

sense8 Cal destacar també la interpretació del actors, que amb no moltes pel·lícules o sèries fetes, han aconseguit emocionar als espectadors amb l’ajuda de trames innovadores mai vistes al món audiovisual, com ara una de les més aplaudides a la que Jamie Clayton interpreta Nomi, una dona transsexual i lesbiana, que lídia amb una forta oposició per part dels pares per la seva orientació sexual i pel que fa al seu canvi de sexe. Al llarg de tota la sèrie es veuen totes les complicacions que té, que gent actual viu dia a dia.

Fent referència a temes més externs, la polèmica de les temporades tan saltejades i el darrer capítol inesperat no ha estat un punt a favor dels productors, tot i que la gravació sigui tan acurada i complicada, els fans s’han queixat molt, amb pocs arguments, per la tardança de nous episodis. Les germanes Wachowski i el director Michael Straczynski s’han sentit atacats en moltes ocasions, tot i que al cap i a la fi les protestes van servir per la tardana producció del ja mencionat “finale”.

Per concloure, podem dir que Sense8 ha obert una via cap a la creació d’un gènere que mai s’havia desenvolupat amb tanta profunditat. L’anomenam sèrie coral de ciència-ficció, que pot sonar familiar, però Sense8 aconsegueix crear un ambient mai assolit al món seriefil, amb canvis de trama quasi imperceptibles.

Post a Comment

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

*